ACÍ ESTAN ELS GUANYADORS DEL CONCURS LITERARI QUE S'HA REALITZAT.
ELS RELATS HAVIEN DE SER CURTS I ES CREAVEN A PARTIR D'UNA FRASE DONADA
PEL PROFESSOR.
PARTICIPA COM A LECTOR ACTIU D'AQUESTS RELATS!!!
GRÀCIES A TOTS ELS PARTICIPANTS!!!!

PREMI LITERARI 3er C

Ell estava allí. En silenci. Intentant aguantar la respiració. Un sol moviment i perdria la seua vida. Va escoltar el grinyol de la porta de la cuina i es va asomar un poquet. El va veure: el seu semblant blanc am bon somriure maligne de pallasso. Per què tingué que fer-ho?. Per què hagué d'empressonar fa deu anys a l'home que tenia endavant?. L'home va eixir de la cuina amb un ganivet en la mà, coberta per un guant. La va veure aterrada davall l'escala. Per què tingué que fer-li tant de mal a l'home que tenia endavant?. La dona plorava xiuxiuejant clemència davant de l'home al que no li l'havia donat fa uns anys. Però no va servir de res.
Desprésd 'une shoes dla policia analitzava el cas. Sols hi havia un tret característic en el cadàver: la V de venjança que li havia marcat l'agressor al pit. Curiosament, en l'últim mes ja havien mort deu persones amb la V en el pit. Tots policies i jutges.

Javier Cerverón

PREMI LITERARI 3er B

Era de nit i estava a ma casa, quan de sobte l'home va eixir de la cuina amb un ganivet en la mà. L'home va recórrer tota la casa, habitació per habitació, però sense despertar a ningú.
El vaig seguir sense que em veiera i amb molt de silenci.
Vaig baixar al soterrani sense encendre el llum, aleshores tot es trobava molt fosc, però amb el tacte sabia per on anava. Tenia por.
Quan l'home va arribar al seu destí, vaig escoltar com li clavava el ganivet i el va tirar al sól. Aleshores vaig encendres el llum i vaig veure com el meu pare havia trencat el rellotge que li despertava cada nit quan sonava l'alarma.

Nacho Rodrigo

PREMI LITERARI 3er A

Sóc Sandra i tinc quinze anys. Vull contar-vos el que em va passar ahir. Era dissabte per la vesprada i jo havia anat a casa de Paula. Després de passar una estona xerrant i veient una pel·lícula, vaig tornar a ma casa en l'autobús. Eren les huit i mitja i ja havia començat a enfosquir. A l'arribar a la porta, vaig traure les claus i, per a la meua sorpresa, la porta estava oberta. "Que estrany, ma mare s'haurà oblidat de tancar-la!"- vaig pensar. Vaig entrar i la vaig tancar.
La casa es trobava en penombra. "Mare, ja estic ací!"- vaig cridar.
Però ningú va respondre. Escoltí un estrany soroll i vaig començar a asustar-me.
I de sobte, un home va eixir de la cuina amb un ganivet en la mà. Es va apropar a mi i vaig pegar un crit molt fort. Vaig caure a terra i ja no recorde res més del que va passar...
L'única cosa que sé, és que m'he despertat en una menuda habitació amb una porta tancada amb clau.

Isabel Gómez de Membrillera

TERCER PREMI. PRIMER DE BATXILLER A

Quan el va agarrar de la mà es va adonar que ja no l'estimava. Adonar?. No. La paraula exacta era comprovar. Se n'havia adonat perquè ja no li bategava el cor quan el veia. Perquè la il·lusió no corria per les venes quan rebia una telefonada d'ell, ni quan anava a arreplegar-la en cotxe. Perquè els seus besos ja no teníen sabor i la flama de la passió ja no cremava. I sobretot se n'havia adonat perquè ja no anava a casa de la Berta amb els ulls plagats de llàgrimes i tornava amb el cor cridant que l'estimava. No. Ja no es barrejaven, ja no es deien les coses que realment se'ls passava per la ment, hi havien posat una barrera entre els dos.
Però ningú donaria el primer pas. En mirar-se a l'espill aquella nit es va adonar que per molt que vulguera, no l'anava a deixar marxar...

Sofía Ricarte

SEGON PREMI. PRIMER DE BATXILLER A

Mare, ahir hi havia una taca de pintura negra a la paret del menjador.
Així va començar tot. Sóc Sara i diuen que estic boja i que vaig assassinar a tota la meua família, però no vaig ser jo. Va ser ell i maleïsc el dia que vaig fer aquell estúpid joc d'invocar els esperits dels morts. Pensava que no tenia importància, que tot era mentira; però em vaig equivocar.
Quan vaig despertar aquell matí vaig vore escrit en la paret: "t'ho vaig advertit i no em vas fer cas". Estava escrit amb una pintura negra, em vaig asustar i vaig anar a la cambra dels meus pares i...
El que allí hi havia em va deixar trasbalsada.
Quan arribà la policia no donava crèdit, em va acusar a mi perquè no tenien proves i jo era l'única supervivent...
Em van fer les proves psicològiques pertinents que van demostrar que estava boja, però qui no es tornaria boja després de vore el que eixa maleïda taca va fer...

MªLuisa Yeves

PRIMER PREMI. PRIMER DE BATXILLER A

Em diuen Maite, de professió escriptora. No tinc cap reconeixement als meus anys de dedicació, encara no he definit el meu estil i és tot u somni veure'm amb un llibre publicat.

M'agrada crear obres de qualsevol gènere i , quan ho faig, sempre seguisc una sèrie de pautes: agarre un full completamet en blanc i una plma, i abans de començar a redactar agite enèrgicament la ploma.

Trobe la inspiració als moments més insospitats; de vegades és una persona quan m'està parlant o també veure passar el metro. Tal vegada, el fet d'inspirar-me en aquestes situacions, siga la causa del meu fracàs, però no sé fer una altra cosa.

Estic en disposició d'afirmar que les meues creacions són realment bones, fins i tot quasi estic segura que la gent no és capaç d'apreciar la bellesa del que escric, però confie en que aplegue el dia en que això siguen més que simples pensaments.

I ara em trobe amb els ulls clavats a la televisió, desitjant vore qualsevol programació que em faça oblidar aquesta sensació d'insatisfacció. Apareix una mosca i es posa sobre la pantalla, i vore-la així, mentre participava d'una història i un entorn alié, sent la protagonista al mateix temps, em va fer botar del sofà amb un full a la mà.

Al matí següent em vaig despertar a la taula del menjador amb l'esborrany d'un relat titulat "diari d'una escriptora analfabeta" i amb una taca negra a la paret.

Teresa Carreres

TERCER PREMI. PRIMER DE BATXILLER B

Ma mare sempre em diu que el més important per fer funcionar una relació és la màgia. No vaig comprendre aquestes paraules fins el mes passat.
Rodrigo havia sigut el meu amor platònic quasi des que vaig tindre ús de raó. Jo l'estimava més que a qualsevol cosa. M'agradava creuar-me amb ell "de casualitat" i m'agradava fer-li miradetes. Ell sabia el que jo sentia i m'agradava que fóra així. Quan el veia amb altra xica em jurava a mi mateixa que l'odiava, però quan tornava a vore'l, no hi havia lloc al meu cap per a eixos pensaments. Ell vivia el meu cap, pensava en ell de dia i de nit, i la seua imaginària companyia em recomfortava.
Farà un mes, en una de les vegades que me'l creuava de casualitat, Rodrigo es va acostar a mi i em va dir que si podíem parlar. Jo no sabia què fer, si posar-me a cridar per l'emoció del moment o posar-me a plorar per no saber què dir-li. No em va donar temps a fer res, en tres segons em va dir: "no puc més, t'estime" i em va donar un bes. La meua obsessió, el meu suposat amor incondicional i el meu somni es van desfer en aquell moment. Ho vaig comprendre: s'havia acabat la màgia. Li vaig agarrar de la mà i vaig sentir que ja no l'estimava.

Paula Rausell

SEGON PREMI. PRIMER DE BATXILLER B

ET VAIG PERDRE
Tot va acabar així: li vaig agafar la mà i vaig sentir que ja no l'estimava. Més que la mà el que li vaig agarrar fou el braç.
Ara què?. Portàvem molt de temps junts, havíem viscut tantes coses, havíem compartit penes i alegries però tot s'havia acabat. Podia ser així de fàcil i senzill. Es podia posar punt i final a eixa relació només amb una trucada. Sentia que una part de mi se n'aniria amb ell.
Ell m'havia acompanyat en la salut i en la malaltia. Fins i tot, hi havia sigut capaç de suportar tota mena de programes del cor, alguna retransmissió d'Eurovisió i centenars de pel·lícules romàntiques i jo amb deu paraules m'havia desfet d'ell.
- Bon dia, és el tecnic?. Podria emportar-se el meu sofà?.
No. Ja no tenia sofà i havia d'omplir el buit que havia deixat. Això sí que era un fàstic.

Lucía Requeni

PRIMER PREMI. PRIMER DE BATXILLER B.

Li vaig telefonar i li vaig dir que l'estimava, que l'estimava com mai havia estimat a una persona, que m'encantava estar amb ella, saber que la tenia al costat que no anava a allunyar-se mai de mi, que ella m'havia demostrat que el vertader amor existia, i que dia a dia l'estimava més i més i ja no podia amagar més eixe sentiment que necessitava dir als quatre vents.

Perquè havia descobert que l'amor era anar agafats de la mà per tots els llocs i no voler soltar-la, era riure amb ella, era plorar per ella, era passar els moments més feliços de la meua vida al seu costat, era somriure, era sentir que mai vols que s'acabe res, era demostrar-li que estava ací, que no volia separar-me mai del seu costat per a agafar-la tan fort i així mai permetre que caiguera a l'abisme més profund i per a creuar amb ella el pont de la vida, era voler gaudir d'ella una eternitat, una eternitat sense fi, era gaudir d'ella com si fos l'últim moment, un moment que jo no sabia que estava tan a prop d'arribar.

Laura Aguilera

Abrí la enorme valla que nos separaba,
lloré angustiado al ver que lo había vuelto a hacer,
cada día que pasaba me odiaba mas.
Tenía las uñas rotas, aún así, necesitaba seguir abriendo paso entre esa tierra,
y allí la encontré.
Sentía mucha rabia, temor, pena, intenté contenerlas pero resbalaban desde mis ojos
hasta mis mejillas, limpiando mi cara y salpicando la suya.
La besé con fuerza, presionándola contra mi pecho,
como si la protegiera, aunque fuera ya demasiado tarde.
Recuerdo que prometí no hacerle daño.
¿Cómo ese amor tan fuerte había podido marchitarse con un beso?
Tantos recuerdos bonitos acabados por mi culpa.
Contemplé su rostro pálido, acaricié su cuerpo inerte
y contemplé los restos de veneno que había dejado en sus labios.
Nunca mas. Nunca mas amaría a nadie como la amé a ella.
No volveré a ser un amante destructivo, lo juro.
La dejé en el suelo y la tapé con aquella losa.
‘Adiós’ le dije, le di un último beso y esperé mi fin,
sin ella mi existencia sería oscura, vacía, condenado continuar mi penitencia,
esa por la que sufría cada segundo, cada año.
‘Ahora ya no merezco vivir’ me dije y entonces desaparecí.




Rocío Boadella Orozco. 2n ESO