ET VAIG PERDRE
Tot va acabar així: li vaig agafar la mà i vaig sentir que ja no l'estimava. Més que la mà el que li vaig agarrar fou el braç.
Ara què?. Portàvem molt de temps junts, havíem viscut tantes coses, havíem compartit penes i alegries però tot s'havia acabat. Podia ser així de fàcil i senzill. Es podia posar punt i final a eixa relació només amb una trucada. Sentia que una part de mi se n'aniria amb ell.
Ell m'havia acompanyat en la salut i en la malaltia. Fins i tot, hi havia sigut capaç de suportar tota mena de programes del cor, alguna retransmissió d'Eurovisió i centenars de pel·lícules romàntiques i jo amb deu paraules m'havia desfet d'ell.
- Bon dia, és el tecnic?. Podria emportar-se el meu sofà?.
No. Ja no tenia sofà i havia d'omplir el buit que havia deixat. Això sí que era un fàstic.
Lucía Requeni
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario