Ma mare sempre em diu que el més important per fer funcionar una relació és la màgia. No vaig comprendre aquestes paraules fins el mes passat.
Rodrigo havia sigut el meu amor platònic quasi des que vaig tindre ús de raó. Jo l'estimava més que a qualsevol cosa. M'agradava creuar-me amb ell "de casualitat" i m'agradava fer-li miradetes. Ell sabia el que jo sentia i m'agradava que fóra així. Quan el veia amb altra xica em jurava a mi mateixa que l'odiava, però quan tornava a vore'l, no hi havia lloc al meu cap per a eixos pensaments. Ell vivia el meu cap, pensava en ell de dia i de nit, i la seua imaginària companyia em recomfortava.
Farà un mes, en una de les vegades que me'l creuava de casualitat, Rodrigo es va acostar a mi i em va dir que si podíem parlar. Jo no sabia què fer, si posar-me a cridar per l'emoció del moment o posar-me a plorar per no saber què dir-li. No em va donar temps a fer res, en tres segons em va dir: "no puc més, t'estime" i em va donar un bes. La meua obsessió, el meu suposat amor incondicional i el meu somni es van desfer en aquell moment. Ho vaig comprendre: s'havia acabat la màgia. Li vaig agarrar de la mà i vaig sentir que ja no l'estimava.
Paula Rausell
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario