La Mar
Una altra vegada m’havia tornat a fallar, em va prometre que anava a estar amb mi sempre, i ja m’havia fallat. Després d’un quart d’hora a la platja, em vaig llevar les sandàlies i vaig deixar que l’arena m’acaronara els dits dels peus. La brisa vespertina em susurrava prop dels oïts una melodia amb les gavines de fons. Me’n vaig apropar a la vora, fins a deixar que l’aigua m’arribara als turmells, amb cadascuna de les ones que arribava una llàgrima moria a la meua galta, ja sabia que hui tampoc arribaria, caminant vaig anar a l’espigó, allí, l’olor a sal se m’adheria a la gola, fins a deixar-me sense respiració, però la vista era bonica, el mar i jo, les ones xocaven contra les roques, desgastades i blanques per l’erosió de l’aigua, la llum del crepuscle em donava de cara, fent-me malbé als ulls, em vaig girar, donant-li l’esquena al que havia sigut el meu confident, i amb l’última llàgrima que va caure a l’arena se’n va anar el meu pasta i el meu present, me’n vaig girar per última vegada per vore la mar i vaig córrer cap al meu futur.
Marta Carrasco, 2n A
LA MORT
El meu cor s'encongeix davant la immensitat del blau, un calfred recorre cada racó del meu cos deixant-me immòbil durant uns instants. La brisa m'esgarrapa la cara amb ràbia però alhora amb la seua tendra frescor.
Les ones remouen l’arena donant-li a l'aigua un color daurat, que es barreja amb el reflex del sol al capvespre. Una mà es recolza en la meua esquena. Em gire. Ahí està, ha valgut la pena l'espera. La seua aspra mà acaricia el meu muscle, de nou aquest calfred.
Mil pensaments recorren el meu cap, però cap aconsegueix tranquil·litzar-me, mil motius per a rendir-me, mil per a lluitar... que serà el més fàcil?.
El meu cos comença a elevar-se sobre la pàl·lida arena i ella amb mi, tan fosca com sempre però afectuosa com mai. Es que mai tornaré aquí, però em consola el fet de saber que per fi abandonaré el meu ja rutinari sofriment.
Una altra vegada m’havia tornat a fallar, em va prometre que anava a estar amb mi sempre, i ja m’havia fallat. Després d’un quart d’hora a la platja, em vaig llevar les sandàlies i vaig deixar que l’arena m’acaronara els dits dels peus. La brisa vespertina em susurrava prop dels oïts una melodia amb les gavines de fons. Me’n vaig apropar a la vora, fins a deixar que l’aigua m’arribara als turmells, amb cadascuna de les ones que arribava una llàgrima moria a la meua galta, ja sabia que hui tampoc arribaria, caminant vaig anar a l’espigó, allí, l’olor a sal se m’adheria a la gola, fins a deixar-me sense respiració, però la vista era bonica, el mar i jo, les ones xocaven contra les roques, desgastades i blanques per l’erosió de l’aigua, la llum del crepuscle em donava de cara, fent-me malbé als ulls, em vaig girar, donant-li l’esquena al que havia sigut el meu confident, i amb l’última llàgrima que va caure a l’arena se’n va anar el meu pasta i el meu present, me’n vaig girar per última vegada per vore la mar i vaig córrer cap al meu futur.
Marta Carrasco, 2n A
LA MORT
El meu cor s'encongeix davant la immensitat del blau, un calfred recorre cada racó del meu cos deixant-me immòbil durant uns instants. La brisa m'esgarrapa la cara amb ràbia però alhora amb la seua tendra frescor.
Les ones remouen l’arena donant-li a l'aigua un color daurat, que es barreja amb el reflex del sol al capvespre. Una mà es recolza en la meua esquena. Em gire. Ahí està, ha valgut la pena l'espera. La seua aspra mà acaricia el meu muscle, de nou aquest calfred.
Mil pensaments recorren el meu cap, però cap aconsegueix tranquil·litzar-me, mil motius per a rendir-me, mil per a lluitar... que serà el més fàcil?.
El meu cos comença a elevar-se sobre la pàl·lida arena i ella amb mi, tan fosca com sempre però afectuosa com mai. Es que mai tornaré aquí, però em consola el fet de saber que per fi abandonaré el meu ja rutinari sofriment.
Kiko Català, 2n Eso
